La nostra arribada a Myanmar va ser una mica xocant, ens havien parlat tan bé del país i sobretot de la seva gent, que vam quedar força impactats en arribar en aquella ciutat tan gran i bruta.
Yangon (fins fa poc, coneguda com a Rangoon) va ser la capital de Myanmar des de l'època colonial fins al 2006, any en què la capital va passar a ser Naypyidaw. Tot i això, Yangon segueix sent la ciutat més gran del país amb uns 5 o 6 milions d'habitants. El centre de la ciutat es caracteritza per una estructura de carrers amb illes de cases molt allargades. Mirat en un plànol, aquesta recorda molt a l'estructura de carrers de Manhattan, a Nova York.
Tot just sortir de l'aeroport de Yangon ja vam quedar saturats per la insistència i persecució dels taxistes, que no et deixen en pau ni un segon. De fet no hi ha cap transport públic que arribi a la terminal de l'aeroport, així que no queda més remei que agafar un d'aquells taxistes pesats. El què molt poca gent sap (i la "màfia dels timaturistes" ja procura que no se'n assabenti ningú), és que a 15 minuts a peu de la terminal hi passen els busos que et deixen al centre per moltíssims menys diners. Simplement s'ha de sortir de la terminal, caminar cap a la dreta i seguir el carrer principal durant 1km, fins que es creua amb una altra gran avinguda, un cop allà, continues cap a la dreta per la mateixa vorera, uns 200m més, i creues a l'altra banda del carrer. Un cop a la parada del bus, ja només cal intentar que algú t'ajudi a descobrir quin és el teu bus (ja que els números també estan escrits en el seu idioma). El trajecte de bus deu valdre entre 100 i 200 Kyats per a la gent local (sovint és difícil saber quant paguen ells). A nosaltres ens van cobrar el "preu de turistes" de 300 Kyats (uns 30 cèntims d'euro). El bus que va al centre, direcció la Sule Pagoda, és el 51.
El bus no ens deixava gaire lluny del nostre hotel, ja que vivíem al centre, a prop de la Sule Pagoda. De fet, anomenar-ho hotel potser és una mica agosarat. A la nostra habitació amb prou feines hi cabia el llit. El bany (suposadament privat) es trobava al passadís. Era una habitació molt vella i cutre, sense finestra (però això més que un inconvenient, era un avantatge pel tema dels mosquits, sorolls i olors), això si, tenia aire condicionat i una mini nevereta. Doncs bé, per aquest niuet, tenien el plaer de cobrar-nos 35 dòlars americans per nit, amb esmorzar inclòs. Tenint en compte el nivell de vida del país aquest preu és gairebé un robatori. A cap lloc dels que hem estat a Tailàndia hem pagat tants diners per una habitació, i per descomptat, mai havíem tingut una habitació tant horrorosa.
El més interessant d'aquell "hotel", eren potser les vistes a l'interior d'illa que es tenien des de "l'escala d'emergència". Era com viatjar en el temps, segurament les ciutats europees deurien ser així fa cent anys. Es podia veure per les finestres la senzillesa de la vida d'aquella gent, i el què més ens va impactar, va ser el pati pròpiament dit: al terra s'hi acumulava una capa de brossa d'alçada incerta i creixent dia a dia, on corrien alegrement simpàtiques rates. Els baixants de les canonades de desguàs estaven majoritàriament trencats, de tal manera que el soroll de l'aigua bruta, caient de les canonades trencades sobre la brossa acumulada al terra, feia pensar que potser estava plovent. Això si, degut a l'abundància d'aigua de desguàs que hi havia en aquell lloc, les façanes de les cases disposaven d'una preciosa i exuberant vegetació, que creix directament de les façanes, res de torretes ni històries.
Pel què fa a la resta de la ciutat, en poques paraules ho tindrem enllestit: algun que altre vestigi de l'arquitectura colonial.
Mercats, en aquest cas, el mercat de Theingyi Zei amb les seves teles.
Vorejant el mercat, mercats de carrer on es venen fruites, verdures, carns i tot tipus de productes.
El port fluvial.
En quant a infraestructures cal anomenar el tren circular, un petit tren/tramvia, que per ser una ciutat de varis milions d'habitants, sorprèn per anar força buit, tot i no tenir una freqüència de pas gaire alta.
El típic d'aquests països, uns quants temples i pagodes. Com el temple de Sri Kali.
La cèntrica Sule Pagoda, ubicada al bell mig d'una transitada rotonda.
La Maha Wizara Pagoda.
El gran buda reclinat de la Chauk Htat Gyi Pagoda, de 65,85m de llarg i situat en una construcció que ens recorda més aviat a un hangar.
La petita Sein Yaung Chi Pagoda, amb la seva façana feta tota de mirallets, que li dóna un aspecte d'allò més interessant. De fet a Myanmar, ens hem trobat en diferents ocasions elements constructius alicatats amb mirallets, generalment en columnes. En aquest cas però, tota la façana i la teulada n'estan cobertes.
Finalment, la famosa Shwedagon Pagoda. La més famosa de la ciutat. El preu de l'entrada, com sempre exagerat, és de 8000 Kyats (uns 8 dòlars). A més estava en obres, amb una bastida a la part superior de la pagoda que, tot s'ha de dir, tampoc li quedava tant malament.
La pagoda està situada a dalt d'un turó, i com a molts altres temples en aquest país, s'hi accedeix per uns llargs passadissos coberts amb tot de paradetes. A diferencia de Tailàndia, on només et descalces per entrar al temple, a Myanmar cal descalçar-se i a més treure's els mitjons en tot el recinte del temple, inclosos els passadissos d'accés. Independentment de si està net o brut el terra.
De Yangon vam agafar un tren cap a Bago i per primera vegada des de que havíem arribat, vam tenir la sensació que estàvem pagant un preu coherent pel que és el país. Per fer un trajecte d'uns 80km aprox. 0,50 euros a segona classe, o aprox. 1 euro a primera classe. Així que per un dia vam "anar de rics" i vam triar primera classe.
De fet va ser una sort que ens decidíssim pels amplis seients encoixinats,
en comptes dels bancs de fusta estrets de la segona classe, ja que el tren feia uns
sotracs i bots que et feia aixecar del seient en determinats
moments i tot. No entenem com un tren pot fer aquests bots sense descarrilar.
Afortunadament vam arribar sans i estalvis a la nostra destinació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada