YANGON - 23/12/2014 al 26/12/2014

La nostra arribada a Myanmar va ser una mica xocant, ens havien parlat tan bé del país i sobretot de la seva gent, que vam quedar força impactats en arribar en aquella ciutat tan gran i bruta.

Yangon (fins fa poc, coneguda com a Rangoon) va ser la capital de Myanmar des de l'època colonial fins al 2006, any en què la capital va passar a ser Naypyidaw. Tot i això, Yangon segueix sent la ciutat més gran del país amb uns 5 o 6 milions d'habitants. El centre de la ciutat es caracteritza per una estructura de carrers amb illes de cases molt allargades. Mirat en un plànol, aquesta recorda molt a l'estructura de carrers de Manhattan, a Nova York.

Tot just sortir de l'aeroport de Yangon ja vam quedar saturats per la insistència i persecució dels taxistes, que no et deixen en pau ni un segon. De fet no hi ha cap transport públic que arribi a la terminal de l'aeroport, així que no queda més remei que agafar un d'aquells taxistes pesats. El què molt poca gent sap (i la "màfia dels timaturistes" ja procura que no se'n assabenti ningú), és que a 15 minuts a peu de la terminal hi passen els busos que et deixen al centre per moltíssims menys diners. Simplement s'ha de sortir de la terminal, caminar cap a la dreta i seguir el carrer principal durant 1km, fins que es creua amb una altra gran avinguda, un cop allà, continues cap a la dreta per la mateixa vorera, uns 200m més, i creues a l'altra banda del carrer. Un cop a la parada del bus, ja només cal intentar que algú t'ajudi a descobrir quin és el teu bus (ja que els números també estan escrits en el seu idioma). El trajecte de bus deu valdre entre 100 i 200 Kyats per a la gent local (sovint és difícil saber quant paguen ells). A nosaltres ens van cobrar el "preu de turistes" de 300 Kyats (uns 30 cèntims d'euro). El bus que va al centre, direcció la Sule Pagoda, és el 51.

El bus no ens deixava gaire lluny del nostre hotel, ja que vivíem al centre, a prop de la Sule Pagoda. De fet, anomenar-ho hotel potser és una mica agosarat. A la nostra habitació amb prou feines hi cabia el llit. El bany (suposadament privat) es trobava al passadís. Era una habitació molt vella i cutre, sense finestra (però això més que un inconvenient, era un avantatge pel tema dels mosquits, sorolls i olors), això si, tenia aire condicionat i una mini nevereta. Doncs bé, per aquest niuet, tenien el plaer de cobrar-nos 35 dòlars americans per nit, amb esmorzar inclòs. Tenint en compte el nivell de vida del país aquest preu és gairebé un robatori. A cap lloc dels que hem estat a Tailàndia hem pagat tants diners per una habitació, i per descomptat, mai havíem tingut una habitació tant horrorosa.

El més interessant d'aquell "hotel", eren potser les vistes a l'interior d'illa que es tenien des de "l'escala d'emergència". Era com viatjar en el temps, segurament les ciutats europees deurien ser així fa cent anys. Es podia veure per les finestres la senzillesa de la vida d'aquella gent, i el què més ens va impactar, va ser el pati pròpiament dit: al terra s'hi acumulava una capa de brossa d'alçada incerta i creixent dia a dia, on corrien alegrement simpàtiques rates. Els baixants de les canonades de desguàs estaven majoritàriament trencats, de tal manera que el soroll de l'aigua bruta, caient de les canonades trencades sobre la brossa acumulada al terra, feia pensar que potser estava plovent. Això si, degut a l'abundància d'aigua de desguàs que hi havia en aquell lloc, les façanes de les cases disposaven d'una preciosa i exuberant vegetació, que creix directament de les façanes, res de torretes ni històries.

Pel què fa a la resta de la ciutat, en poques paraules ho tindrem enllestit: algun que altre vestigi de l'arquitectura colonial.

Mercats, en aquest cas, el mercat de Theingyi Zei amb les seves teles.

Vorejant el mercat, mercats de carrer on es venen fruites, verdures, carns i tot tipus de productes.

El port fluvial.

En quant a infraestructures cal anomenar el tren circular, un petit tren/tramvia, que per ser una ciutat de varis milions d'habitants, sorprèn per anar força buit, tot i no tenir una freqüència de pas gaire alta.

El típic d'aquests països, uns quants temples i pagodes. Com el temple de Sri Kali.

La cèntrica Sule Pagoda, ubicada al bell mig d'una transitada rotonda.

La Maha Wizara Pagoda.

El gran buda reclinat de la Chauk Htat Gyi Pagoda, de 65,85m de llarg i situat en una construcció que ens recorda més aviat a un hangar.

La petita Sein Yaung Chi Pagoda, amb la seva façana feta tota de mirallets, que li dóna un aspecte d'allò més interessant. De fet a Myanmar, ens hem trobat en diferents ocasions elements constructius alicatats amb mirallets, generalment en columnes. En aquest cas però, tota la façana i la teulada n'estan cobertes.

Finalment, la famosa Shwedagon Pagoda. La més famosa de la ciutat. El preu de l'entrada, com sempre exagerat, és de 8000 Kyats (uns 8 dòlars). A més estava en obres, amb una bastida a la part superior de la pagoda que, tot s'ha de dir, tampoc li quedava tant malament.

La pagoda està situada a dalt d'un turó, i com a molts altres temples en aquest país, s'hi accedeix per uns llargs passadissos coberts amb tot de paradetes. A diferencia de Tailàndia, on només et descalces per entrar al temple, a Myanmar cal descalçar-se i a més treure's els mitjons en tot el recinte del temple, inclosos els passadissos d'accés. Independentment de si està net o brut el terra.

De Yangon vam agafar un tren cap a Bago i per primera vegada des de que havíem arribat, vam tenir la sensació que estàvem pagant un preu coherent pel que és el país. Per fer un trajecte d'uns 80km aprox. 0,50 euros a segona classe, o aprox. 1 euro a primera classe. Així que per un dia vam "anar de rics" i vam triar primera classe.

De fet va ser una sort que ens decidíssim pels amplis seients encoixinats, en comptes dels bancs de fusta estrets de la segona classe, ja que el tren feia uns sotracs i bots que et feia aixecar del seient en determinats moments i tot. No entenem com un tren pot fer aquests bots sense descarrilar.

Afortunadament vam arribar sans i estalvis a la nostra destinació.

M Y A N M A R (Birmània)

El segon país de la nostra ruta és la República de la Unió de Myanmar (sovint, encara conegut per molts com a Birmània). Es tracta d'un país que fa pocs anys que s'està obrint al món i a l'entrada de turistes. Aquest fet, es nota tant per les coses bones, com també per les dolentes, ja que el país ha viscut força aïllat del món durant una bona pila d'anys i fa que doni la sensació de que el temps s'ha aturat aquests últims cent anys. Així doncs, li dóna encara, un encant molt especial a aquest indret, però cal dir també, que això està canviant a marxes forçades.

La gran llàstima d'aquesta contrada és que, com a molts d'altres països, ja s'hi ha creat una mena  "d'indústria de timar als turistes". Per una banda, posant preus exageradament inflats a determinats serveis turístics i que en cap cas es corresponen amb la realitat, i per altra banda, en determinats llocs puntuals, un bon grapat de gent no para d'atabalar-te, aprofitant qualsevol circumstància per intentar timar-te o enganyar-te, especialment en el camp dels transports. En realitat són coses poc greus, però emprenyadores. És una llastima, que per aquesta gent, que només és una petita part dels habitants d'aquest país (si bé és cert, que és amb qui més interacció hi ha), es caigui en l'error de pensar que tots els birmans són així. No obstant, aquest és, sens dubte, un indret segur per a viatjar.

Una cosa força curiosa de Myanmar, és que, tot i que circulen per la dreta com nosaltres, gairebé tots els seus vehicles (fins i  tot els nous) encara tenen el volant a l'altre costat, com al Regne Unit o a Tailàndia entre d'altres, i és que el 1970 van passar de conduir per l'esquerra a fer-ho per la dreta. Això és especialment complicat en el cas dels autobusos, ja que tenen la porta dels passatgers al costat equivocat. Però cap problema, o es fa una "xapusilla" per poder-hi entrar pel costat que toca, o simplement s'hi entra pel costat de la carretera, passant per davant del bus i entremig dels cotxes.

La majoria de la seva població encara vesteix amb el tradicional "longyi", una mena de "sarong", és  dir, un tros de tela cosit en forma de tub, que es doblega i es lliga al davant. Molt semblant a una faldilla. S'ha de dir que és una peça de roba molt pràctica, perquè és fresca, còmoda i encara que t'aprimis o t'engreixis sempre serveix (és talla única). En porten tant els homes com les dones, però uns es diferencien dels altres pels seus estampats.

També és força comú veure dones i nens amb unes pintures grogues a la cara. Es tracta del "thanaka" una mena de cosmètic natural, que a més a més, els hi proporciona protecció solar.

Ens ha cridat força l'atenció, el costum que tenen aquí de posar darrere el cap de les estàtues budistes una mena de llumenetes de colors psicodèliques. A nosaltres, ens recorda una mica a un casino, no hi podem fer res.

Un altre costum de Myanmar és que la majoria d'homes masteguen una cosa anomenada "paan". Es tracta de nous d'areca, barrejada amb altres coses i embolicat en fulles de bètel. És un preparat psicoactiu, estimulant, perjudicial per a la salut i que crea addicció. Genera una salivació de color vermella, de tal manera que sembla que tinguin sang a la boca, i a més a més, aquesta barreja que masteguen sovint no se l'empassen, així que la van escopint pel carrer, deixant-hi tot de marques vermelles que es camuflen astutament entre la resta de brutícia que es llença al carrer i la pols omnipresent generada per la gran quantitat de sorra fina que hi ha per tot arreu.

Aquí teniu un vídeo de com ho preparen:

En tema de diners, hi tenen unes quantes manies curioses (i una mica emprenyadores per a nosaltres):

Quan els hi has de pagar alguna cosa, el bitllets que els hi donis han d'estar en perfecte estat. Impol·luts. Com si no s'haguessin fet servir mai o com si els acabessin d'imprimir. Quasi no poden tenir marques de doblecs, ni estar estripats (per descomptat), ni tenir guixades... sinó, no te'ls accepten, especialment en el cas dels dollars. En el cas dels kyats (moneda de Myanmar), per sort no són tan primmirats. El motiu exacte no l'acabem d'entendre, sobretot tenint en compte l'ampli ventall de criteris que segueixen a l'hora d'acceptar-los o no. Això si, quan ells et donen canvi, no tenen cap problema en donar-te bitllets que semblen mocadors de paper usats. De fet, un dia ens en volien donar un d'enganxat amb celo (que a Catalunya haguéssim acceptat sense problemes, ja que tot són diners), i vam optar en aquest cas, per demanar-ne un en condicions... i és que com diu el refrany allà on vas, fes com veuràs (nosaltres aprenem molt ràpid).

Disposar de diners efectius en la seva moneda no és pas fàcil. Només en pots canviar a les oficines de canvi de Myanmar, ni tant sols a Tailàndia (país veí de Myanmar) te'n canvien. Això és especialment important a l'hora de sortir del país. Tot el què no hagis canviat allà abans de marxar, t'ho menges o t'ho endús de record.

A l'hora de canviar els euros o dolars a Kyats, cal saber que t'ofereixen diferents tipus de canvi en funció del valor del bitllet, és a dir, com més gran és el bitllet, millor canvi t'ofereixen.

L'opció de treure diners de caixer, tampoc no és millor. Deixant de banda que no se'n troben gaires pel país, els que vam trobar a l'aeroport, només ens donaven un màxim de 20.000 Kyats (uns 16 Euros) i es quedava amb una comissió de 5.000 Kyats! (4 Euros), un 25%!!!!!!!!!

Amb tantes manies amb el tema dels diners, gairebé ja no és ni d'estranyar el fet de que els treballadors del "sindicat tima-turistes", la primera paraula que aprenen a dir en anglès és money (Diners), i mentre els tens atabalant-te per que pugis al seu taxi, els tios et van dient: "money, money, money, money". La qual cosa, des del nostre punt de vista, ens resulta força desagradable.

Visats i fronteres

A diferència de quan viatges dins de la Unió Europea, on per a nosaltres canviar de país és com anar a casa de la veïna, ja que no et demanen mai res, i fins i tot és possible creuar fronteres indocumentat, una de les coses a tenir en compte quan es viatja a països més llunyans, són els requisits que et marquen aquests per permetre't l'entrada. En això, cada país és un món a part. N'hi ha que amb ensenyar el passaport i prou, ja et deixen entrar. N'hi ha d'altres que has de sol·licitar un visat i/o presentar un munt de paperam. Sovint, també s'ha d'omplir formularis a l'arribada, on no sempre saps què posar en tots els camps, així que a vegades, cal improvisar una mica.

Els països que nosaltres estem visitant, són en general, fàcilment accessibles i sense gaires complicacions, amb estades inferiors a 30 o 90 dies depenent del país, tot i que sempre hi ha detallets a tenir en compte.

Sabem que en alguns dels països que volem visitar necessitarem visats, però com que anem sobre la marxa i no vam tenir temps de tramitar-los a Barcelona, els tramitarem pel camí.

Segons les pàgines web oficials dels països i dels ministeris d'afers exteriors Austríac i Espanyol, la majoria de països requereixen un bitllet de sortida del país perquè et permetin la entrada. Això li resta una gran part de espontaneïtat al nostre viatge. Tot i així, hem sentit altres viatgers que diuen que en la majoria dels casos, això només és així, en el cas de entrar-hi per aire. Si s'hi entra per terra, es veu que no acostumen a demanar-ho.

En el nostre cas, estant encara a l'aeroport de Barcelona mateix, l'aerolínia va comprovar que teníem un bitllet de sortida de Tailàndia abans de fer-nos el check-in. Per sort, ens havíem informat dels requisits d'entrada i un parell de dies abans vam comprar un bitllet per anar a Myanmar (Birmània). Un cop a l'aeroport de Bangkok, ens van segellar el passaport amb l'entrada sense cap problema. No s'ha de fer cap tipus de visat previ ni pagar res de res. Això però, només és vàlid per a 30 dies si entres per aire o 15 dies si es fa per terra. En cas de voler passar més temps a Tailàndia, aleshores sí que s'hauria de sol·licitar un visat i pagar l'import establert.

Tornant al tema del bitllet de sortida de Tailàndia, hem de comentar que la segona vegada que vam entrar-hi (igualment en avió, provinents de Myanmar), no ens van demanar cap bitllet de sortida. És més, ni tant sols en teníem. Potser només ho demanen per vols transoceànics...? A vegades és difícil descobrir quins criteris segueixen exactament.

El qualsevol cas, el tema és graciós, ja que tot i tenir el bitllet cap a Myanmar, no n'haguéssim pogut fer ús perquè no teníem visat per anar-hi. Pel què fa a Birmània, no et donen el visat a la entrada del país, sinó que l'has de tramitar amb anterioritat (bé, això es el què pensàvem abans d'arribar-hi, però des de fa molt poc, també hi ha la opció d'adquirir una "Visa on arrival").

Com que no ho sabíem, nosaltres vam optar per tramitar-lo a l'ambaixada de Myanmar a Bangkok, on s'hi ha d'anar al matí de 8:00 a 12:00h, amb el passaport, 2 fotos carnet, una fotocòpia del passaport i un formulari (que et donen a la mateixa ambaixada) que s'ha d'omplir i demanar tanda. Quan és el teu torn vas a la finestreta i és allà on es queden tota la teva documentació, inclòs també el teu passaport i et cobren les taxes, que varien en funció de la pressa que tinguis per recollir-lo. Nosaltres vam optar per la versió més barata: 810 Bahts (uns 20 Euros) perquè el tramitin en tres dies. Així doncs, vam córrer per la ciutat, lluny de casa durant 3 dies absolutament indocumentats.

Província de CHIANG RAI - 22/12/2014

Tant des de Chiang Mai com des de Chiang Rai, es poden fer excursions a les muntanyes del nord de Tailàndia. Hi ha dues opcions: o apuntar-se a un tur organitzat, que acostumen a ser relativament cars, o llogar un vehicle i explorar pel propi compte.

Com que Chiang Rai és una ciutat petita, es pot sortir ben ràpidament cap a les zones rurals. Una bona manera i sobre tot econòmica de fer-ho és en moto, així que vam triar aquesta opció. 

No cal conduir gaire per estar a les muntanyes, envoltat de selva i de petits camps de conreu.

Aquí encara s'hi poden veure cases de bambú, on les parets estan fetes amb fines làmines de l'escorça d'aquest material entrellaçada i les teulades de fulles o tiges d'arròs.

A part d'arròs i plàtans, aquesta també és terra de te.

Les plantes de te, s'estenen per les faldes de les muntanyes en fileres, donant una aparença de terrasses.

Dins de la selva, on el terreny es més escarpat, s'hi troben algunes cascades.

De tornada a la vall principal, hi vam trobar un llac amb aigües termals, brollant constantment a 56°C. El lloc ens va agradar força, era molt tranquil i relaxant. Si bé és cert, que hi vam arribar força tard, i potser per això no hi havia ningú. De fet, ens pensàvem que serien unes termes per a turistes a les que s'hi ha de pagar entrada, i potser per aquest motiu, ens va sorprendre gratament trobar-nos allò.

La tornada cap a casa la vam fer per l'altra riba del Riu, passant per un pont penjant de fusta que no deixava de tenir el seu encant.

Arribant a Chiang Rai, ens vam trobar de sobte amb un buda gegant. De fet encara l'estaven construint. De dins del buda s'hi sentia el soroll dels treballadors fent feina.

En acostar-nos-hi, vam poder apreciar que es tractava d'un gran complex de temples, fet pels xinesos i que estava parcialment acabat. Amb un gran temple en forma de stupa, de 10 pisos d'alçada, i dins del qual, s'hi podia pujar fins al cap damunt. Llàstima que fos de nit, ja que segurament les vistes deuen valdre la pena.

Dins del temple, una figura de buda, de fusta massissa de 2 pisos d'alçada. Com es pot apreciar a la fotografia, aquí tot és a "lo gran" (i si no busqueu en Markus i podreu fer una comparació de les proporcions).

Aquest ha estat el nostre últim dia a Terres Tailandeses per un temps, ja que estarem unes tres setmanetes a Myanmar, abans no tornem un altre cop a Bangkok.

CHIANG RAI - 21/12/2014

Una mica més al nord de Chiang Mai, es troba Chiang Rai. Una ciutat força menys turística que s'esforça per atreure més turistes. De fet, la ciutat en si, no té gran cosa, però s'hi poden fer excursions molt maques pels voltants. També té algunes construccions recents, les quals han estat dotades amb una aparença de certa antiguitat històrica, possiblement emmarcades en un pla de potenciació turística de la regió. De fet, és una mica com anar a Disney Land. Aquí us en presentem les tres més destacades.

• El Temple Blanc o Wat Rong Khun วัดร่องขุ่น

Està situat a les afores de la ciutat, al costat mateix de l'autopista (per permetre l'accés de les grans masses de turistes).

El Temple Blanc encara està en construcció i consta de diversos edificis, alguns del quals ja estan finalitzats.

Els edificis principals estan totalment pintats de blanc. Únicament hi ha embegudes unes rajoletes de mirall per crear dibuixos. Aquests mirallets, en reflectir la llum del sol, li donen un aspecte encara més brillant i blanc a les construccions, gairebé com si fossin de plata.

I... on hi ha plata també hi ha d'haver or. Amb la mateixa tècnica dels mirallets i pintant la façana de color groc, han creat la caseta daurada.

Tot i voler donar-li una estètica antiga, també ens trobem amb mostres d'escultures contemporànies dins del recinte.

Allà mateix, s'hi pot veure com treballen en els detalls d'acabats de les construccions i de les figures que més endavant hi col.locaran, així com també les estructures de nous edificis.

• El Museu Bandaam (o Temple Negre)

A l'altra banda de la ciutat, igualment a les afores, hi ha el contrapunt al temple blanc, que és conegut com a temple negre. Aquest però, no és cap temple, sinó un museu i la seva aparença és més aviat la del temple del mal.

Igual que en el cas del temple blanc, el museu també consta de diferents edificacions.

La majoria de les construccions estan fetes amb una estètica de temple de dolent de la pel.lícula, no obstant, n'hi ha d'altres amb una aparença més contemporània o fins i tot futurista.

Tot envoltat d'una espessa vegetació.

En qualsevol cas, val la pena anar-hi, ja que està moltíssim menys massificat que el temple blanc. Això si, no és de tant fàcil accés.

Aquí és possible trobar-hi un raconet més tranquil, on poder-hi descansar una mica.

• La Torre del Rellotge

Igualment seguint l'estètica Disney Land i envoltada per un decorat no gaire idíl.lic, tenim la "famosíssima“ torre del rellotge, que està ubicada al bell mig d'una rotonda al centre de la ciutat.

De nit, s'hi pot contemplar un espectacle de llum i música en aquest mateix punt.